OPINIÓ

Permeteu-me que opini. No m’agradaria estar a la pell de tots aquests personatges de dalt del balcó de l’Ajuntament el dia de la Festa Major, potser per que no la tinc tan gruixuda, a la pell em refereixo. De fet, quan algú es posa en afers públics, és lògic que li caiguin crítiques, però sobre tot, i des de el meu punt de vista, hauria de ser únicament pel que fa a seva actuació com a responsable al front de la institució per la qual varen ser elegits. Altra cosa és aquesta sàtira fastigosa que en relació a qüestions personals i íntimes, darrerament ens tenen acostumats els membres adolescents, i no tan adolescents, de certs grups folklòrics, que pregonen als quatre vents mentides disfressades de sàtira, emprant el llenguatge més groller i fastigós que ens puguem imaginar. És tot un espectacle, un execrable espectacle, veure la cara dels al·ludits allà dalt arrepenjats a la barana del balcó, esboçant mitja rialleta forçada per fora i no vulgueu saber com deu anar per dins la processo, en un intent de demostrar, a la majoria del públic que assisteix al principal acte de la festa, que tot allò que s’està dient, que tot aquell munt de perversitats que s’estan abocant, no els hi causa ni el més mínim ensurt, per que és tan evident la grolleria i la falsedat que s’aboca, que ningú es creu, en el fons, el que s’està denunciant.

I és cert, les grolleries, les obscenitats, la manca de la més mínima preparació oratòria, tot el que envolta aquesta cerimònia dels “versos” dels diables i d’algun altre grup, fan que es perdi el veritable sentit i objectiu de l’acte folklòric: per una banda un mínim de qualitat lúdica i fins i tot, si em permeteu, intel·lectual; i per l’altra fer-se ressò de la preocupació popular per la manera d’actuar dels “nostres” polítics al capdavant de les institucions.

De fa temps que algú hauria de posar les coses al seu lloc en aquest aspecte, ja ni ha prou de riure’ls-hi les gracietes a aquesta colla de galifardeus. Si volen actuar en públic el dia de la festa gran, si volen continuar amb l'entranyable tradició dels versos dels diables i la crítica punyent i fins hi tot satírica als personatges públics, que s’ho currin una mica més, tal com es diu ara. Que s’ho preparin amb temps, ganes i erudició, que ho assagin i que, en el fons, siguin respectuosos i, sobre tot, no faltin a la veritat.

Tots volem fer tornar la cara vermella a aquestos personatges diem-ne “de dalt del balcó”, però volem que això sigui per que realment se’n adonin del que els de baix pensem, de que no ens mamem el dit, de que estem a l’aguait de les seves actuacions públiques, però francament a la majoria, per no dir quasi be tothom, no ens interessa en absolut amb qui es fiquen al llit ni el que hi fan una vegada ja estan sota els llençols.

Diables, permeteu-me que us dediqui aquest vers, utilitzant el que hauria d’ésser el vostre propi llenguatge: diable sóc d’aquest ball, diable sóc i seré, i els vostres versos pòtols i barroers mai més els escoltaré.

Jan-Pep Nin, Juanjo Espina, i d'altres