L’estat espanyol no és una democràcia, però em sembla que no hem d’odiar ningú per això, sinó que podem ajudar els espanyols i el seu govern a reflexionar sobre el seu model d’estat. D’altra banda, podem donar les gràcies a l’estat perquè està posant al descobert un problema de l’inconscient col•lectiu que tots i cadascun de nosaltres hauríem d’identificar, admetre i corregir.
Tenim l’oportunitat de construir l’estat democràtic català i l’estat democràtic espanyol en una Unió Europea que ara també es podria revisar. Molts pensem que se n’han d’encarregar els polítics. Jo això ja no ho penso, sinó que vull ser la meva política. No vull asseure’m i contemplar-ho. No vull continuar dramatitzant els vells hàbits de la falta de confiança i de la por. No vull delegar la responsabilitat als altres per després poder culpabilitzar-los si la cosa no va com jo voldria. Jo sóc la meva política i em faig càrrec de la meva felicitat i de la meva llibertat.
I què puc fer com a política? Un primer pas és observar-me per deixar de ser-me una perfecta desconeguda, perquè coneixent-me a mi (les meves frustracions, les meves enveges, les meves fantasies maquiavèl•liques) conec els altres, i veient el meu dolor (aquest pànic a admetre la finitud de tot plegat, posem per cas) veig el dels altres.
No vull construir un país fonamentat en l’odi, sinó en l’altruisme. Vull veure i escoltar les persones, adonar-me de què els passa. Això és política. I també és política cuinar i dutxar-se i treure la pols i ser conscient del que vols dir quan dius que sí o quan dius que no. També és política admetre que algú ha fet molt bé una cosa i que això no significa que tu siguis pitjor.
Fer servir les paraules és política, dir “sempre”, dir “vosaltres”. I és política reconèixer les teves necessitats. No vull construir un país obsedit per les diferències, sinó que vull viure en una comunitat composta per les veus de tots els individus. Vull viure en un país de persones lliures. I com ho farem per ser persones lliures? Com ho farem per adonar-nos que som persones lliures?
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
És cert la llibertat comença per un mateix.
ResponElimina“La libertat significa responsabilidad por eso la mayoria de los hombres le tiene tanto miedo” així ho expressa G.B Shaw .
La responsabilitat és saber el que toca en cada moment, se coherent amb el teu jo intern i el que vols transmetre, els polítics no han guardat aquest precepte.
Ara és temps d’estar alerta, aviat tindrem la llibertat de triar els que estaran legitimats per ajudar-nos a assolir-la o ens hi allunyaran, la societat té que està unida nosaltres som la força.
Sols un incís, aquest mati he deixat un opinió a la bústia del Baix Penedès, per un casual porta el mateix títol vull deixà palès que és pura coincidència.
Permeteu-me que continuï amb el meu pseudònim. Així ni soc anònim ni sabeu qui soc. A qui li agradi be, i a qui no que si posi fulles. ës bonic el comentari que publiqueu, aquest aire no bel-ligerant, filosòfic, gaire be poètic. és maquissim. Llàstima que ens deixi amb la mel a la boca, amb aquests interrogants. Finalment ha estat com una mena de coitus interruptus.
ResponEliminaEl problema que aquí vam passar de la democràcia a la partidocràcia. Ara veiem que ens hem deixat un parell de passos.
ResponEliminaEn aquest sentit i sense voler ofendre, només em remeto a fets empírics, la visió ideològica que els catalans mantenim envers la democràcia és substancialment diferent a la que tenen els castellans (o espanyols): la història ens porta per camins diferents tot i els intents unificadors espanyols; i, conseqüentment, el resultat és diferents. Així, mentre l’estat espanyol manté com a pilars bàsics elements heretats bàsicament del franquisme (audiència nacional, monarquia, uns jutges del TC la major part dels quals es va formar sota lleis franquistes; l’espanyolisme ranci, carca i imperial) cosa que tendeix a portar l’administració cada cert temps a posicions involucionistes; a Catalunya (m’agradaria dir Països Catalans, però, la realitat m’ho impedeix), la gestió d’un moviment de base, fruit de la cooperació i les complicitats de, cada cop més, catalans farts del sistema colonial imposat el 1714 està generant un canvi en la majoria silencionsa d’aquest país. En aquest sentit, la primera afirmació del post, em sembla bastant fora de lloc: com hem d’ajudar els espanyols ha construir la seva democràcia si ells no respecten mínimament les nostres voluntats, les nostres decisions, en definitiva la nostra cultura que pretenen integrar en el gloriós i a punt de finalitzar Imperio Español? No Seria el mateix que dir que hem d’ajudar els polítics electes per arreglar el que han fotut.? D’altra banda, els valors de uns i altres són totalment oposats: la imposició espanyola vs el pactisme català (no oblidem que a la edat mitjana el sistema polític català (no ho se de la resta de regnes d’Aragó) era un model protodemocràtic; mentre que el castellà generava l’embrió del absolutisme jacobí més ranci).
ResponEliminaEn aquest punt arrenco el segon punt de discussió, per sort, molt més breu? Realment sóm lliures i ho hem de descobrir, tal i com, es pregunta en la darrera frase del post?? Jo sincerament crec que no. No aposto per un futur determinista, on tot està escrit, ni molt menys; ara, afirmar que sóm lliures, pues tampoc: existeixen múltiples estrcutures (les quatre d’abans) que ens impedeixen ser-ho certament. Com defensaven els postestructuralistes darrera de tota institució s’amaga una estructura de poder que restringeix la llibertat dels individus en tant que cerca mantenir els seus privilegis, la seva forma de viure i el seu estatus.
Salut!
Jon
Bones a tots!
ResponEliminaFa dies, setmanes i mesos, que , per raons acadèmiques (els putus últims exàmens) no em passava ni pel fòrum ni per les trobades de fòrum. Ara, però, amb una mica més de temps, he redescobert satisfactòriament aquest fòrum. Dic satisfactòriament perquè s’entra en un terreny de debat de idees, primer pas per a la realització de qualsevol cosa. Ambtot, em sembla que es confonen certs termes del primer post. La política, tal i com s’afirma, no ho es tot; i, el fet de ser lliures ho hauríem de discutir.
La política, en una definició totalment abstracta, són aquelles activitats comunitàries que els éssers humans construeixen i gestionen per tal de generar unes normes i regles mínimes (poders legislatiu i judicial) que distribueixin i executen els bens comuns (entesos com a recursos i serveis) d’aquella societat. Els anglosaxons, diferencien entre polycis (polítiques governamentals (socials, econòmics etc...) i polítics (sistema polític). Són les estructures i les accions de govern. La política, entesa com a esfera i font de poder, s’interrelaciona de manera igual amb tres esferes més: la econòmica, la coercitiva i la ideològica. La econòmica i la coercitiva, que ara no venen al cas en tant que són estrcutures de control de recursos (econòmica) i de control de la força física, la violència (o el que és el mateix, l’exèrcit, que almenys segons la constitució de la qual em trobo moralment exclòs, és el garant últim de tota la constitució). La esfera ideològica si que ve ara al cas. La ideologia entesa com al conjunt de normes, significats, idees, valors i comportaments compartits de una comunitat humana (no com ser socialista o conservador) sí que influeixen en la construcció del món polític. Els representants polítics són el reflex de la ideologia de una comunitat; i, és per això, que crec que els canvis s’han de produir des de la base, des de l’educació (no al cole) sinó a casa i entre els grups propers. No hem d’oblidar que la identitat individual es construeix per mitjà de la interacció diària i mentre aquesta es desenvolupi en entorns amb característiques ideològiques decimonòniques, el canvi és impossible.
Es fet una definició magnifica de la paraula ideologia, política i politics, enriquidora per tots els neòfits. Però si no ho entès malament a qui s’ha de educar primer els entorns amb ideologies decimonòniques o els fills que rebran aquestes ideologies, es allò de que va primer l’ou o la gallina
ResponElimina