Des de l’altra banda.
L’Abdel era un xicot que va haver de fugir del seu país sub-saharià per que allà no hi havia futur, els hi havien pres els colonitzadors europeus després d’anys i anys d’explotació descarada. Emmirallat per la immensa riquesa que s’acumulava nord enllà, va decidir d’emigrar cap a l’antiga metròpolis per veure de redreçar una mica la seva existència, encara que això suposes jugar-s’hi quasi bé la vida en el trajecte i, si aconseguís arribar-hi, haver de sotmetre's als treballs més feixucs que rebutjaven els propis del país.
Va ser dur, molt dur quan el seu somni finalment es va fer realitat i es va trobar a la terra de promissió, que tot i la seva situació d’il·legal en principi el va acollir i li van donar feina uns empresaris primer del sector agrari i després de la construcció, és va trobar finalment, deia, sense feina, sense diners, sense sostre, i sobre tot sense papers. Havia arribat un mal anomenat crisi, no n’havia sentit a parlar mai d’aquesta malaltia, però ara tot era per culpa de la crisi.
Quan era al seu país d’origen tot això dels papers ni tan sols sabia el que era. Ara, hi tant que ho havia après, era el que li feia falta per poder aconseguir un mínim de dignitat humana. I no hi havia manera d’aconseguir tenir-ne, de papers.
Desesperat, per que a més no podia de cap manera tornar enrere, entornar-se’n cap a casa dels pares, derrotat, humiliat, i per que d’alguna manera havia de subsistir, va haver d’acceptar de “treballar” per uns nous explotadors, una gent que li subministrava un material que ell havia de malvendre d’amagat pels carrers i places dels llocs més concorreguts. S’havia convertit en un manter, un venedor de top manta. Era millor això que no haver d’entornar-se'n o de robar per poder menjar.
Els seus nous amos li van assignar un territori per desenvolupar aquesta nova feina i tot i que hi trobava més o menys resistència per part de la policia, al públic en general no semblava que li importes gaire si tenia papers o no, el cert és que venia força i això li permetia subsistir.
Adéu als somnis de trobar feina estable, de portar a la seva família, de poder posseir tot allò que sempre havia desitjat, i sobre tot adéu al desig de sentir-se feliç.
Immers en aquest oceà de la subsistència paupèrrima, i arribat un punt en que fins hi tot, per motiu d’aquesta nova pandèmia, la crisi, se l’hi feia cada vegada més difícil de poder vendre els seus productes, el perseguien constantment tot tipus de Policies, i havia de sortir cames ajudeu-me cada vegada més freqüentment, va sorgir una petita llum, una petita nova esperança. El Capitost del territori que tenia assignat, que els del país anomenaven alcalde, va comunicar-li a ell, que era el que havien escollit els seus companys per parlamentar-hi, que a partir d’aquell moment no els perseguirien més si s’avenien a posar-se tots junts en un lloc determinat i a pagar una petita part dels seus guanys (això si que ho coneixia per que al seu país d’origen també havia de pagar a l’autoritat per poder subsistir), naturalment hi va estar d’acord.
Va començar doncs una nova etapa en el seu deambular per la terra de promissió. Al menys per aquell estiu podria tenir una mica d'assossego. I la cosa va començar força be. Que força be, molt be....! Tenien més compradors que mai, els policies ja no els molestaven, amb tota seguretat que podria estalviar suficientment per poder passar el proper llarg hivern amb un mínim d’esperança. Ell no estava al corrent de tota la polseguera que, precisament a l’entorn seu, s’estava aixecant. S’estava formant un veritable tifó i no se’n adonava.
Tot plegat que, al cap de pocs dies, aquell Capitost que havia estat el seu salvador, cosa insòlita, va tornar a cridar-lo per que fes arribar als seus companys la nova situació, unes noves ordres: s’havia acabat la permissibilitat, deia, i ja no podien tornar a vendre ni al lloc que feia quatre dies els hi havia assignat, ni enlloc més. I si ho feien els perseguirien ferotgement i els hi farien sentir tot el pes de la Llei.
L’Abdel per primera vegada des de que va començar la seva aventura es va plantejar seriosament d'entornar-se'n cap a casa seva, encara que això fos el més dolorós que li pogués passar.
Res de bo podia esperar en aquella nova terra que havia descobert. Era una societat malaltissa, els Capitosts eren com els del seu país i les Lleis no les entenia ningú, aquella nova malaltia, la crisi, se'ls estava menjant de viu en viu. Eren un poble sense moral, no complien amb la paraula donada, només es refiaven de papers.
Definitivament havia de prendre una decisió, o tornar enrera o pujar més al nord, on diuen que la gent és diferent i encara no hi havia arribat la nova pandèmia. Assegut a la sorra amb la mirada perduda en l’horitzó, el mar semblava el mateix que veia des de la platja davant de la seva barraca a Dakar. Allà era l’Abdel, fill de la Nadia i del Jakim, aquí era un “sense papers” un “top manta”. Havia arribat l’hora de tornar a emprendre el viatge.
L’Abdel era un xicot que va haver de fugir del seu país sub-saharià per que allà no hi havia futur, els hi havien pres els colonitzadors europeus després d’anys i anys d’explotació descarada. Emmirallat per la immensa riquesa que s’acumulava nord enllà, va decidir d’emigrar cap a l’antiga metròpolis per veure de redreçar una mica la seva existència, encara que això suposes jugar-s’hi quasi bé la vida en el trajecte i, si aconseguís arribar-hi, haver de sotmetre's als treballs més feixucs que rebutjaven els propis del país.
Va ser dur, molt dur quan el seu somni finalment es va fer realitat i es va trobar a la terra de promissió, que tot i la seva situació d’il·legal en principi el va acollir i li van donar feina uns empresaris primer del sector agrari i després de la construcció, és va trobar finalment, deia, sense feina, sense diners, sense sostre, i sobre tot sense papers. Havia arribat un mal anomenat crisi, no n’havia sentit a parlar mai d’aquesta malaltia, però ara tot era per culpa de la crisi.
Quan era al seu país d’origen tot això dels papers ni tan sols sabia el que era. Ara, hi tant que ho havia après, era el que li feia falta per poder aconseguir un mínim de dignitat humana. I no hi havia manera d’aconseguir tenir-ne, de papers.
Desesperat, per que a més no podia de cap manera tornar enrere, entornar-se’n cap a casa dels pares, derrotat, humiliat, i per que d’alguna manera havia de subsistir, va haver d’acceptar de “treballar” per uns nous explotadors, una gent que li subministrava un material que ell havia de malvendre d’amagat pels carrers i places dels llocs més concorreguts. S’havia convertit en un manter, un venedor de top manta. Era millor això que no haver d’entornar-se'n o de robar per poder menjar.
Els seus nous amos li van assignar un territori per desenvolupar aquesta nova feina i tot i que hi trobava més o menys resistència per part de la policia, al públic en general no semblava que li importes gaire si tenia papers o no, el cert és que venia força i això li permetia subsistir.
Adéu als somnis de trobar feina estable, de portar a la seva família, de poder posseir tot allò que sempre havia desitjat, i sobre tot adéu al desig de sentir-se feliç.
Immers en aquest oceà de la subsistència paupèrrima, i arribat un punt en que fins hi tot, per motiu d’aquesta nova pandèmia, la crisi, se l’hi feia cada vegada més difícil de poder vendre els seus productes, el perseguien constantment tot tipus de Policies, i havia de sortir cames ajudeu-me cada vegada més freqüentment, va sorgir una petita llum, una petita nova esperança. El Capitost del territori que tenia assignat, que els del país anomenaven alcalde, va comunicar-li a ell, que era el que havien escollit els seus companys per parlamentar-hi, que a partir d’aquell moment no els perseguirien més si s’avenien a posar-se tots junts en un lloc determinat i a pagar una petita part dels seus guanys (això si que ho coneixia per que al seu país d’origen també havia de pagar a l’autoritat per poder subsistir), naturalment hi va estar d’acord.
Va començar doncs una nova etapa en el seu deambular per la terra de promissió. Al menys per aquell estiu podria tenir una mica d'assossego. I la cosa va començar força be. Que força be, molt be....! Tenien més compradors que mai, els policies ja no els molestaven, amb tota seguretat que podria estalviar suficientment per poder passar el proper llarg hivern amb un mínim d’esperança. Ell no estava al corrent de tota la polseguera que, precisament a l’entorn seu, s’estava aixecant. S’estava formant un veritable tifó i no se’n adonava.
Tot plegat que, al cap de pocs dies, aquell Capitost que havia estat el seu salvador, cosa insòlita, va tornar a cridar-lo per que fes arribar als seus companys la nova situació, unes noves ordres: s’havia acabat la permissibilitat, deia, i ja no podien tornar a vendre ni al lloc que feia quatre dies els hi havia assignat, ni enlloc més. I si ho feien els perseguirien ferotgement i els hi farien sentir tot el pes de la Llei.
L’Abdel per primera vegada des de que va començar la seva aventura es va plantejar seriosament d'entornar-se'n cap a casa seva, encara que això fos el més dolorós que li pogués passar.
Res de bo podia esperar en aquella nova terra que havia descobert. Era una societat malaltissa, els Capitosts eren com els del seu país i les Lleis no les entenia ningú, aquella nova malaltia, la crisi, se'ls estava menjant de viu en viu. Eren un poble sense moral, no complien amb la paraula donada, només es refiaven de papers.
Definitivament havia de prendre una decisió, o tornar enrera o pujar més al nord, on diuen que la gent és diferent i encara no hi havia arribat la nova pandèmia. Assegut a la sorra amb la mirada perduda en l’horitzó, el mar semblava el mateix que veia des de la platja davant de la seva barraca a Dakar. Allà era l’Abdel, fill de la Nadia i del Jakim, aquí era un “sense papers” un “top manta”. Havia arribat l’hora de tornar a emprendre el viatge.
Jan Pep
Tots els Abdels que hi han en el nostre país, haurien de pensar en retornar a casa seva i explicar-l’hi als seus que aquí els gossos no els lliguem amb llonganisses,(de xai per suposat), que en prou feines podem viure nosaltres, que per viure al nostre país, s’ha de fer des d’un element que s’anomena legalitat, que sinó les xarxes mafioses es faran d’or a costa seva, seran explotats, corromputs, humiliats en la seva dignitat, i ningú hi posarà remei, perquè el que menys interessa als que poden i deuen abordar aquestes situacions, d’una banda, és furga en qüestions tant polèmiques que els pot posar l’electorat en contra o de l’altre un falç “bonisme” que els condueix a prendre resolucions poc encertades i que l’únic que fan es retroalimentar un discurs de malfiança envers tots els Abdels.
ResponElimina